La Cimera de Copenhage

En la reunió sobre la reducció del canvi climàtic a Copenhage van ser representats 192 països, després de 12 anys del tractat del Kyoto. Després de la reunió, ningú no s’imaginava que la conferència de l’ONU de Copenhage fos amb uns pronòstics tant insuficients. Però el pitjor és el clima que s’ha creat per poder fer menys gestos d’energia i tot el que contamina, que està posant en perill la salut de les persones. En la capital danesa ja no hi ha cap possibilitat d’un acord contra el canvi climàtic i contra l’escalfament del planeta. La UE i EE.UU. i els països pobres tindran que presentar les seves noves metes per reduir el canvi climàtic per el 2020, però de moment no és obligatori. Demanen que els països pobres retallin des de un 25% fins a un 40% en 2020 respecte 1990 i que en el 2050 ja hagin disminuït un 50% i els països més rics tindran que haver reduït entre un 80% i un 90%. Però els països emergents no ho volen fer, perquè diuen que ja tenen els seus plans. Els països rics a part de fer les seves reduccions d’emissions de gasos contaminants, també hauran de donar una quantitat de diners al països pobres perquè aquests també puguin arribar a reduir el tant per cent de gasos contaminants que els hi toca.

Obama va prometre un nou us d’energia basat en les fons renovables i menys dependents del petroli, però al final no ho farà. La implicació de EE.UU. és farà juntament amb Xina, que han fet un pacte, i tindran que disminuir els gasos dels hivernacles. Al final, la reducció dels gasos en el 2050, no arribarà ni a un 50% i a més a més les indústries van retirar la seva promesa de disminuir fins a un 80% els seus gasos contaminants.

Els països més avançats tindran que presentar individualment o col·lectivament, abans de l’1 de febrer del 2010 les noves metes pel 2020, i els menys avançats serà voluntàriament. Alguns exemples són:

•  EE.UU.: retallaran els gasos un 17% per el 2020 respecte el 1990.
•   Xina: promet baixar les emissions però no concreta el percentatge.
•  UE: reduir un 20% en 2020 respecte el 1990 i potser un 30% més, si els altres fan un     esforç comparable.
•  Rússia: reduir entre un 20% i un 25% pel 2020 respecte el 1990.
•  Índia: està lluny de fixar una meta. Només emet 1,5 de CO₂ per capital al any.
•  Japó: reduir un 25% pel 2020 respecte 1990.
•  Mèxic: reduir el CO₂ a la meitat pel 2050 respecte 2002. A la mitat frenarà el seu creixement un 20% sobre la tendència prevista.
•   Australià: reduir més d’un 24% pel 2020 respecte 1990, però després dels acord internacional.
•   Brasil: reduir entre un 36 % i un 39% en el 2020.

La EE.UU. va dir que no donaria ajudes a Xina, que si que ajudarà a països que no tenen molts diners, però que des de Washington no sortirà ni un sol cèntim cap a Xina, perquè diuen que la donació per Xina no és una prioritat en aquests moments, que ho és més donar als més pobres. I la UE va prometre que donaria 7.200 milions als països pobres per facilitar un acord.

Però els països pobres i la ONG van dir que no al pla danès per arribar a un acord. No accepten un pacte en que condemni a un 80% de la població mundial a més sofriment i injustícia. Els diners dels països rics que es van destinar als països pobre no han servit de res, ja que les seves emissions no s’han reduït.

Els ecologistes protesten pels acords contra el canvi climàtic de Copenhaguen. Però a part, hi ha gent especialitzada en el canvi climàtic que també don la seva opinió, com per exemple: si es don un èxit, es donarà pas a una nova etapa de la economia; fa falta un govern mundial per vigilar els pactes; els dirigents han d’aprofitar una oportunitat històrica; sóc optimista per la pressió ciutadana per demanar accions; entre d’altres. També va dir un ecologista, Troels Dilling-Hansen, que potser ja era massa tard per fer el pacte per la reducció de gasos. Creu que tot això que estan parlant els polítics, no servirà de res, que només començaran a reaccionar quan passi alguna catàstrofe, i ja no si podrà fer res, ja serà massa tard. I Kumi Naidoo acusa a Angela Merkel per fer pocs esforços per prevenir el canvi climàtic. Les illes Tuvalu demanen als 192 països que s’afanyin amb lo del canvi climàtic, perquè pot ser que les illes acabin desapareixen a causa de la pujada del mar. El president de IPCC va dir que si la temperatura arribés a pujar dos graus seria un perill per alguns països.

Aquest canvi climàtic el que ha portat també ha sigut un pronunciat augment de les temperatures, cosa que ha fet que el 2009 hagi sigut el 5è anys més càlid segons l’Organització Meteorològica Mundial, des de més d’un segle i mig. La temperatura ha pujat un 0,44 graus dels del 1961 al 1990, i hi ha temperatures molt elevades a casi tots els llocs del món, però on més s’ha notat és a Àfrica i a Àsia. Tot això està produint el 3r desglaçament més fort del Àrtic. Per intentar guanyar adhesions contra el canvi climàtic, han creat la marca Hopenhage.

A més, els indígenes no estan representats a les relacions amb la ONU, no tenen drets a les seves terres i recursos ni a les emissions de CO₂, són pobres i són els que estan menys capacitats per adaptar-se al canvi climàtic i necessiten diners per poder-ho afrontar.

Per una altre banda, es va fer una proposta per combatre el canvi climàtic amb un sistema de doble velocitat, però això no satisfà a la UE ni a Japó. Com que no s’aconsegueixen posar d’acord, tenen que fer dos velocitats diferents, però ni UE, Japó ni Austràlia ho vol, perquè diuen que això ho complicaria tot. Però és la única solució que han aconseguit trobar fins al moment. Els ecologistes diuen que aquest pacte no seria tant dolent, que millors això que res. Les dos velocitats que s’han fet són: en la alta estan les nacions desenvolupades menys EE.UU., que assumiran nous objectius per a la reducció. I la lenta que estan EE.UU. i els països en vies de desenvolupament, com els països emergents, que tindran que reduir entre un 15% i un 30% els gasos en el 2012.

En tema de fauna i els perills que pot comportar aquest canvi climàtic parla la UICN, que adverteix que l’escalfament amenaça a multituds d’espècies emblemàtiques. Diu que no només pot matar a l’ós polar sinó que també poden arribar a desaparèixer des del petit peix pallasso fins a la gran balena beluga. Molts animals estan en perill a causa dels gasos contaminants i el corall del mar per culpa dels submarinistes, i molts dels aliments dels animals estan desapareixen, i això comporta la mort dels que se’n alimenten.

I per últim lloc, els dos països principals emissors de gasos hivernacles, la Xina i EU, estan enfrontats a la cimera del clima. Entre els dos generen un 42% de gasos que escalfen l’atmosfera, però això no els impedeix estar en el carril lent de la lluita contra el canvi climàtic. Estan en lluita entre els dos països i seran els ministres i caps de l’Estat que intentaran evitar el naufragi. Els Estats Units diuen que la Xina té que assumir unes metes de reducció de gasos en termes absoluts mediant compromisos vinculants i no com a manera voluntària. I Xina acusa als països desenvolupats de no ajudar als països més pobres per poder lluitar contra el canvi climàtic. Xina insisteix en que els països en vies de desenvolupament només s’aplicaran plans de adaptació i migració dels canvi si reben ajudes dels països rics. Xina només accepta un sistema de verificació internacional d’aquelles accions contra el canvi climàtic que rebin aquesta ajuda, però si es tracta de plans nacionals autònoms extensos de tal suport, no vol que hi hagi una supervisió movible i verificable de l’ONU.

I com va acabant tot: La conferència acaba en el clima del fracàs, perquè els líders del planeta no han arribat a cap acord per fixar objectius ambiciosos que arribessin a reduir les emissions.

La lluita contra el canvi climàtic es va debilitant. Els líders mundials van arribar a un acord molt insuficient contra el canvi climàtic. La disminució no arribarà a un 50% pel 2050 a causa dels països emergents, que no volen. En canvi Xina, va captar un cert grau de verificació en les seves emissions en la lluita contra el canvi climàtic. Obama es va reunir amb els líders de Xina, Índia, Brasil i Sudàfrica, en el últim moment per intentar resoldre la situació. No s’ha aconseguit ni que els països industrialitzats assumeixin les metes recomanades pels científics (disminuir entre un 25% i un 40% pel 2020 respecte el 1990). S’elimina el compromís perquè les nacions riques redueixin un 8% en 2050. Sobre la financiació de la lluita contra el canvi climàtic en els països en desenvolupament, es preveu una ajuda de 30.000 milions de dòlars per el període comprès entre els anys 2010 i 2012 y es preveu que es donarà 100.000 milions de dòlars anuals en el 2020.

El planeta s’escalfarà tres graus sinó s’arriba a un acord. Si això arriba a passar, moltes illes, animals, etc., desapareixerien. En la conferència va haver-hi persones que van dir que la temperatura no podia passar de 1,5 graus, i ha passat d’aquesta xifra.

A Àfrica, el medioambientalista nigerià i president dels Amics de la Terra Internacional, està molt enfadat amb tot lo dels acords de Copenhage, i s’entén, ja que els augment de dos graus, acceptat a Copenhage, suposaria un desastre per Àfrica. A Nigèria, està pujant el nivell del mar i el petroli contamina l’aigua potable. S’està enfonsant comunitats en el delta del Níger i el Sàhara s’està expandint. Si hi hagués un acord per obligar als països a realitzar retallades de veritat, seria meravellós, però això no sortirà en aquesta cimera, serà un arreglo polític i no vinculant i no servirà per a res. Per això la seva campanya per la justícia climàtica no acabarà a Copenhage.